Jaume Català: "El Govern hauria d'ajudar a la comercialització del calçat" Aquest fabricant llosetí recorda la importància d'aquest sector a tot el Raiguer En Jaume Català és, juntament amb el seu germà Pep, el propietari d'una de les empreses de Mallorca capdavanteres en el sector del calçat no només per la seva importància al mercat sinó també per la seva capacitat de renovació. Nascut a Lloseta ara fa 55 anys, va començar a treballar a la fàbrica de son pare quan en tenia 15 després d'haver finalitzat els estudis de perit mercantil. Casat i pare de tres fills, ha aconseguit que aquella fàbrica que fou inaugurada l'any 1940 no fos una més de totes aquelles que arreu del Raiguer han hagut de tancar en les últimes dècades. A més, en els últims vint anys ha ampliat la seva activitat al terreny comercial i disposa de quatre tendes a Palma. De moment, no veu del tot clara la successió. Un dels seus fills és màster en Direcció d'Empreses, el segon ha preferit dedicar-se a l'Arquitectura i el més petit estudia Econòmiques. No sap si es voldran dedicar a la fàbrica i sobretot vol respectar que decideixen el seu futur amb absoluta llibertat. Ell té molt clar que les sabates, primer exclusivament per a home i des de fa uns deu anys també de dona, han representat una part molt important de la seva vida. Algú com vostè que des de sempre ha estat sabater és sense cap dubte un bon testimoni dels canvis que s'han viscut en aquest sector. Quan vaig començar a la fàbrica fèiem entre quaranta i cinquanta parells al dia, pràcticament a mà. S'utilitzava molt poca maquinària i més aviat seria més correcte parlar d'utensilis. Quan ja portava uns cinc anys a l'empresa, vaig començar a influir en la presa de decisions. Començàrem a arrendar maquinària i iniciàrem una expansió que ens ha dut a fabricar entre 500 i 600 parells diaris. Era una època amb un nombre molt més gran de fàbriques i amb més rivalitat. Sí, era una situació totalment diferent a la d'ara. A Lloseta, fins a l'any 75 érem una trentena de fabricants i ara som uns nou o deu. Això no obstant, és molt possible que estiguem produint el mateix que abans. Quina ha estat la clau d'aquesta situació? Els que quedaren estacionats han estat els que varen haver de tancar als anys vuitanta. El mateix impuls de la modernització de la producció que ha permès que amb les noves tecnologies es pugui produir molt més afegit a la competència creixent d'altres zones d'Espanya que han renovat unes tècniques de fabricació que eren bastant arcaiques han estat factors importants. Amb la integració al mercat europeu i l'equiparació salarial al nivell comunitari, s'ha fet impossible competir via costos? En el sector del calçat no es pot oblidar que hi ha un component molt important de mà d'obra, representa una tercera part del valor de la sabata, i això fa que sigui propi de països en vies de desenvolupament. A excepció d'Itàlia, a la resta de països europeus hi hagut una desacceleració en el nombre de fabricants més important que aquí, ja que la mà d'obra es dedica a feines més qualificades i a activitats d'elevat valor afegit. L'única possibilitat de subsistir és el disseny i la qualitat? Sí, tant a Europa com als Estats Units les empreses amb una categoria determinada aconsegueixen mantenir-se. Com va viure la crisi en el sector dels anys vuitanta? Era una situació sagnant. Les reivindicacions sindicals eren molt fortes, amb una elevada inflació i molta rigidesa laboral i això probablement va dificultar que determinats projectes poguessin subsistir. En tot cas, mai hi ha una única causa. Un dels factors bàsics en l'actualitat és la penetració en els mercats exteriors. Aquest és un procés que porta molta feina i molts d'esforços personals i econòmics i en el qual s'hi ha d'invertir quan encara no tens la necessitat d'aquests nous mercats per cobrir la teva producció perquè els fruits tarden en arribar. Ens trobem en un mercat mundial amb moltes dificultats, sobretot quan es tracta d'un producte amb un preu elevat. Quan vàreu iniciar vosaltres aquest procés? Fa uns deu anys que començàrem a vendre a França, Alemanya i Portugal i des de fa uns cinc anys hem fet incursions al sud-est asiàtic. Assistim a fires com la de Hong Kong i intentam introduir-nos en el mercat xinès. En aquests moments, amb les turbulències que es viuen en aquesta àrea estem en un compàs d'espera. El potencial d'aquests nous mercats és indubtable. És molt elevat. Estan interessats en adquirir un producte de disseny i de molta qualitat perquè el que es fabrica allà és d'un nivell molt més baix. Quina part de la vostra producció la destinau a exportacions? Sempre hem estat poc exportadors. De fet, un 80 per cent es destina al mercat espanyol. Això sí, intentam conquerir certes parcel·les al mercat estranger que en un moment determinat ens poden ajudar a equilibrar pèrdues que registrem en el mercat interior. Com veu el futur per al calçat de Mallorca en el marc d'una economia cada cop més depenent del turisme? Efectivament, Mallorca viu del turisme, però hi ha una zona com es Raiguer on el calçat o la confecció juguen un paper important. A pesar que darrerament s'han intentat mitigar actuacions anteriors, ens queixam que malgrat que la sabata és l'única indústria amb un cert pes i una acreditació a la resta d'Espanya de la seva qualitat, rebem molt poques ajudes. Per evitar el monocultiu turístic, el Govern balear hauria de cuidar aquesta indústria i es podria garantir la seva continuïtat per molts d'anys. No només de les fàbriques de calçat sinó també de les auxiliars. Els excedents del turisme haurien de revertir en altres sectors deficitaris i el Govern hauria d'assumir que tant cultural com antropològicament tenen el seu pes i que donen molts llocs de feina. Quin tipus d'ajudes són les que reivindicau? A banda de les dirigides a la innovació tecnològica i a la facilitació de finançament, que encara que siguin petites hi són, en el que ens haurien d'ajudar d'una manera forta és en la comercialització del producte. No basta amb pagar una part de l'assistència a fires, sinó que s'haurien de fer inversions grans en donar a conèixer el nostre producte i ajudar a vendre'l. Una fàbrica no pot tenir un agent comercial a l'exterior que treballi exclusivament per la seva marca. Com a president de l'associació de fabricants de calçat heu reclamat aquestes ajudes a la comercialització? Sí, però mai no hi ha prou pressupost i és així perquè no estan conscienciats que si desapareix la indústria del calçat a pobles com Inca i Lloseta no se sabria de què menjar. L'activitat capçalera és la del calçat. Incentivar la comercialització és més important per a vosaltres que la subvenció al transport? Totes les ajudes són benvingudes, però la incidència del transport es molt menys significativa. En el nostre cas les despeses en comercialització són cinc o sis vegades superiors al cost del transport. Com a bon empresari deu considerar que hi ha un excés de rigidesa al mercat laboral. Sí, però nosaltres afortunadament l'any passat vàrem reconvertir la plantilla a fixo discontínua gràcies a un acord amb els treballadors. A empreses com la nostra en què el concepte de moda és tan important és imprescindible aquest tipus de contracte, perquè hi ha unes dates definides per comprar, altres per vendre i altres per servir i entre aquests períodes hi ha uns buits d'activitat laboral. Jo recomanaria a les altres empreses que tractessin d'aconseguir aquestes reconversions, en les quals els treballadors pràcticament no perden res. Quina plantilla i quina producció teniu vosaltres actualment? Entre 50 i 60 treballadors en funció de l'època de l'any i fabricam uns 100.000 parells. És cert que hi ha tanta economia submergida com es diu? Jo crec que a Mallorca la majoria d'empreses estan legalitzades i paguen els seus impostos i la seguretat social dels seus treballadors. La part d'economia submergida és molt ínfima i estic convençut que hi ha altres sectors on és més important. Pensau que l'arribada de l'euro pot ser favorable a l'expansió cap als mercats estrangers? És difícil de saber i fins que no s'hagi implantat el sistema i es vegi la fortalesa de la moneda única és complicat d'avaluar. Els noranta han significat l'arribada de l'estabilitat al sector? Sí. Demanarem que en el futur almenys ens quedem com estam. No hem d'oblidar que entre les deu o dotze marques més conegudes d'Espanya una part important són de les Illes. Malgrat que només representen entorn d'un deu per cent de la producció total, tenim un prestigi guanyat per la nostra conjugació de disseny i qualitat. Hi ha ara més unió empresarial que en el passat? Sí, som molts menys i certs prejudicis i secrets han desaparegut.